TRASTORNS DELS VINCLES AFECTIUS

______________________________________________________________________

Els éssers humans estant programats per sobreviure en unes determinades condicions des del moment del naixement, però alhora necessiten unes necessitats bàsiques (alimentació, protecció, afectivitat.....). D'aquestes necessitats bàsiques, n'hi ha una que és essencial per al desenvolupament humà: establir vincles afectius.

El vincle afectiu és una relació especial que el nen estableix amb un numero reduït de persones. És un llaç afectiu que es forma entre ell i cadascuna d'aquestes persones, un llaç que l'impulsa a buscar la proximitat i el contacte amb elles al llarg del temps. És un mecanisme innat a través del qual el nen busca seguretat.

La funció principal del vincle afectiu, és la necessitat vital de reduir l'ansietat que permet l'afrontament a situacions generadores d'angoixa.

Que es doni un bon vincle pot determinar el desenvolupament evolutiu del nadó, i alhora garantir una estabilitat emocional. Aquesta relació afectiva ajudarà a l'infant a passar de ser atès a adquirir una conducta més autònoma i segura.

Un nen amb un bon vincle afectiu és capaç d'interaccionar amb els altres de manera que això reverteix en el seu interès per descobrir i explorar el món exterior. Si aquesta necessitat no està satisfeta, el nen, l'adolescent, el jove o l'adult podrà patir de manques emocionals.

Si els vincles afectius no es donen al seu temps, pot acabar repercutint en el desenvolupament del nen i, en conseqüència, afectaran en la relació amb els pares o en les relacions socials.

Tradicionalment, la mare ha estat la principal encarregada de cobrir les necessitats del seu fill i, per tant, la persona amb la que el nadó ha establert el vincle afectiu més fort, però avui en dia es pot parlar d'una corresponsabilitat per part del pare i de la mare en quan l'atenció d'aquestes necessitats. El vincle afectiu que estableix amb el pare pot arribar a ser gairebé idèntica que l'establerta amb la mare.

Però, des del punt de vista biològic o evolutiu, és la mare la qui té una millor disposició per fer el vincle afectiu més fort amb el nadó.

• Des del naixement fins als 2 mesos, el vincle afectiu no està encara madur i els nadons no centren l'atenció exclusivament en les seves mares, encara que ja mostren un cert numero de respostes innates dirigides a atraure-la i mantenir-la al seu costat, preferint mirar-la a ella que a una persona desconeguda.
• Dels 2 als 7 mesos, els nadons van consolidant els vincles afectius amb els pares i dirigeixen cap a ells les seves respostes socials. Accepten els estranys però els hi ofereixen menor atenció.
• És a partir dels 2 anys quan els nens experimenten el moment més fort del vincle, de manera que poden actuar en contra dels moments de separació o d'aparició de noves persones o estranys ja que les noves relacions poden significar moments de neguit.
• En etapes posteriors, els vincles afectius segueixen el seu curs durant tot el cicle evolutiu amb les variacions i adaptacions que cada edat requereix. Durant el període escolar es mantenen els pares com les persones amb qui tenen els vincles afectius més forts encara que, poc a poc, es van tolerant millor les separacions. Però en els moments conflictius pel nen es poden activar les actituds de vincle afectiu amb reaccions similars a les dels primer anys.
• Durant l'adolescència, els pares segueixen sent les persones principals amb les que el vincle afectiu és el més fort, però s'incorporen els amics com persones amb vincle. Progressivament els adolescents es van distanciant dels pares i apareix un cert rebuig com una manera de buscar la seva pròpia identitat. El desig ja no és estar amb els pares sinó que aquests estiguin disponibles en casos de necessitat.

Quan un vincle afectiu està trencat, no establert o deficient generarà, probablement, un nen insegur, temorós del entorn i del futur, per aparèixer, desprès, alteracions de la conducta com una manera de reaccionar a un mon que el perceben fora del seu control. Aquests problemes en els vincles poden derivar en un trastorn clínic.

• Un Trastorn del vincle apareix quan s'han produït ruptures severes en el llaç afectiu del nen amb la seva mare des de les etapes evolutives més precoços (abandó, maltractament, separacions, nens ingressats en centres d'acollida i posteriorment adoptats, nens que han estat en incubadores, ingressos hospitalaris de llarga durada......).
• Els nens, en aquestes circumstàncies, mostren una relació social que, en la major part dels contexts, es manifesten intensament alterades i inapropiades pel nivell del seu desenvolupament (des de un retraïment extrem a conductes problemàtiques) iniciant-se abans dels 5 anys d'edat.
• Però no sempre es necessari que el nen hagi patit greus problemes perquè pugui desenvolupar un trastorn clínic en l'àrea dels vincles afectius.

INTERVENCIÓ TERAPÈUTICA

_______________________________________________________________________________________________

La intervenció terapèutica amb nens que presenten trastorns de la vinculació varia segons la gravetat i el curs del trastorn, dependrà de les seves circumstàncies actuals i de la seva pròpia historia.

• Els nens de families no normalitzades (pèrdua dels pares, pobresa, entorns marginals......), el treball terapèutic es centrarà en el nen i en les persones que, en l'actualitat, tinguin cura d'ell.
• Els nens de families normalitzades que pateixen problemes de vinculació per diferents causes (nens adoptats, malaltia de la mare, separacions prolongades per diversos motius.....) el treball terapèutic es realitzarà, especialment, a nivell familiar (relacions mare-fill) encara que, segons quins casos, serà necessari un treball psicològic individual al nen per reforçar la seva part emocional i a mida que es vagi aconseguint, oferir-li un increment del recolzament afectiu, per part dels pares, en un ambient estable i tranquil.